Ser coherent amb el que prediques no és fàcil, però Mireia Font s’hi esforça des de l’honestedat, i d’aquí sorgeixen projectes tan bonics com Casa Leonardo, el Cinquè Llac o Gratitud Pallars.

Llegeix l'entrevista de Joan Morales a la directora de Casa Leonardo, Mireia Font, publicada al número de juny de Descobrir!

Abans que res, tot i els molts projectes que has impulsat, ets la Mireia de Casa Leonardo, oi? Quin n’és l’origen?

La fundació de la casa és a l’any 1913, quan el meu padrí [avi] Leonardo Vidal i el seu cunyat José Gallart venen de Gerri de la Sal a muntar una posada en un eix de carreteres com és Senterada. En aquell moment es construïa a la capçalera de la vall de Cabdella la primera central hidroelèctrica que va donar llum a Barcelona, i ells van veure la possibilitat d’establir un punt de subministrament per a la cantina dels treballadors de les obres. La casa la va portar primer el cunyat, i el meu padrí era el traginer, però finalment Gallart se n’anà a Barcelona i l’avi es va quedar a la casa.

La vocació hostalera et ve de família.

Sí, però això també té una història. Mort el meu avi, la padrina es va fer càrrec de la casa fins al 1975 i va fer estudiar a la meua mare perquè no es dediqués a aquest ofici. I jo també vaig estudiar, Arqueologia, i vaig anar a treballar a la vall de Boí, però allí vaig estar hospedada en una fonda, necessitaven personal un cap de setmana, m’hi vaig oferir, i al final m’hi vaig quedar vuit mesos per ajudar-los. I allà va ser on vaig plantejar-me de reobrir Casa Leonardo.

Va ser al 2001...

Sí. Primer vam obrir el bar, al cap de quatre mesos algunes habitacions i durant els deu primers anys vam haver d’anar restaurant la casa per parts, amb els recursos que anàvem aconseguint. Però des que vaig obrir, una mica perquè m’estimo el territori, perquè m’havia format amb història i tenia una sensibilitat especial pel nostre passat, que ja ho vaig fer posant en valor tot allò que era autèntic, el mobiliari, la decoració a partir de vitrines que expliquen la història del Pirineu de l’últim segle. I no només ho feia amb la decoració, sinó també intentant posar en valor allò que era més típic del territori pensant en l’experiència que havia de tenir el client. Per exemple, el menjar: la girella, la ratafia, el tupí, tots aquests productes que són tan singulars del nostre territori.

Va ser amb aquesta lògica que vas decidir impulsar el Cinquè Llac?

Sí. Vam veure que si volíem que el nostre negoci fos viable econòmicament durant tot l’any; si volíem mantenir els llocs de treball i el nostre entorn pròxim, si volíem que alguna gent que ens proveïa es pogués guanyar la vida dignament, era ben clar que havíem de buscar productes d’ecoturisme fora de temporada.

I per què una ruta de senderisme?

Perquè ja tenia molta gent estrangera que venia a caminar i se n’anaven encantats de l’autenticitat del territori. Llavors vam fer el Cinquè Llac unes quantes cases de turisme rural amb una agència receptiva d’aquí, utilitzant producte local, minimitzant la nostra petjada. El mateix nom del Cinquè Llac està vinculat amb la mobilitat sostenible perquè intentem fomentar el tren [la línia entre Lleida i la Pobla de Segur té el nom turístic de Tren dels Llacs], i gairebé un 60% de la gent ja ens arriba amb tren.

De totes maneres, per bé que l’últim tram el faci amb tren, aquest client estranger deu venir al nostre país majoritàriament amb avió, no?

Sí, això ens amoïna. I una mica fruit de la casualitat, de la preocupació per la petjada dels clients, del deteriorament del nostre paisatge vam crear Gratitud Pallars, una plataforma web que vol connectar locals i visitants amb la conservació del paisatge via donacions de temps i de diners. I ho fem a través de microreserves, on desenvolupem tasques de conservació de la biodiversitat i de conscienciació. No parlem de compensació, fugim de les típiques plantades d’arbres que no compten amb la població local, cremen petroli, es desentenen de l’estat d’aquests arbres... La compensació al meu entendre és correctiva, i ha de ser preventiva: recuperem parets de pedra seca, fem petits itineraris de natura amb les escoles perquè l’estimin...

Parles de turisme regeneratiu, existeix realment? Perquè hi ha qui defensa que turisme i sostenibilitat és un oxímoron.

Mira, jo soc molt servicial, m’encanta la comunitat i els noms tampoc no m’agraden, però veig que amb el que faig puc ajudar a millorar el lloc on visc. Jo estimo els locals, sense ells no existiria Casa Leonardo. Ahir em van dir que era imprescindible perquè tinc la clau de quasi tots els apartaments i cases del poble, per si hi ha una fuita d’aigua i ha de venir el fontaner, el pintor... És aquest servei, que em motiva. Si hi ha secret, és connectar-se amb la comunitat. I tant de bo tinguéssem més pagesos perquè en el fons la gent no ve per la casa, sinó per gaudir del paisatge. Per això he de comprar productes locals, encara que valguin 10 euros més.

Com hauríem de corregir les derivades de manca d’allotjament o de saturació que provoquen rebuig a l’activitat turística en molts pobles i ciutats?

M’agrada ser positiva, però hem de tenir clar que el món ens portarà a reduir el turisme dràsticament. Hem superat la pandèmia i no ho veiem, però així no podem continuar. Per tant, això de tenir tants apartaments turístics ens ho hem d’anar plantejant. Hi hauria d’haver un límit, un tant per cent, un màxim, per garantir un accés a l’habitatge per als habitants locals, cosa que permetria donar més vida als pobles i ciutats. I quant a la massificació, hem de treballar perquè la gent no vagi als llocs saturats.

“FIXEM QUATRE IDEES BÀSIQUES I ENDAVANT”

Quina opinió et mereix el Compromís Nacional per un Turisme Responsable que s’ha signat darrerament?

Jo veig que és el mateix de sempre. És un més dels molts documents que hi ha, que tardem cinc anys a elaborar i sempre fan tard. Al final és millor plantejar una acció, i executar-la, que no fer documents tan ambiciosos que quedaran en no-res. Imagina’t, perquè vegis la manca de lògica amb què es fan les coses, quin és el nou gran projecte de l’Agència Catalana de Turisme? El Grand Tour de Catalunya, pensat per fer amb cotxe amunt i avall... A veure, fixem quatre idees bàsiques i endavant, però anar picant a tot arreu, doncs no.

La màxima del turisme responsable resa que un bon lloc per viure és un bon lloc per visitar...

Sí, sí, és que no hem de treballar de forma sectorial, sinó universal, perquè ens preocupa el transport, ens preocupa el medi, ens preocupen moltes altres coses. Mirem de tenir cura de la nostra comunitat, dels serveis, i si tu tens un territori cuidat ja vindrà gent a veure’l. I si tenim una mobilitat racional, utilitzarà el transport públic.

Està el gruix del sector mentalitzat per als nous escenaris que s’obren pas, on haurem de decréixer en molts aspectes?

En un context d’emergència climàtica i social, no es pot continuar anant a preu, maltractant els treballadors, maximitzant els diners... Jo entenc que en un escenari en què haurem de decréixer, el sector que porti menys valor afegit cap al territori, ho tindrà més difícil que el que tingui projectes amb sentit per a la comunitat.